divendres, 2 d’octubre del 2009

Parabens Rio!

<2016...> Fa poc s' ha sabut que Rio organitzarà els jocs del 2016, me n' alegro perque durant els 2 anys que vaig viure a Juiz de Fora, a 180 Qms. de Rio, vaig compendre el que significa ser Brasiler. No es una questió de poc nacionalisme ni res, sencillament tinc més bons records i m' han tractat més bé a la ciutat sudamericana que a la capital de l' Espanya.

Me n' alegro molt per els Luizinhos, els Valerios, els Jomars, Les Lucianas, els Expeditos... Tota aquella gent que amb les grans ganes de viure la vida que tenen aprofitaran millor i faran més pinya que la que faríem aquí, d' això n' estic convençut. Crec que s' ho mereixen perque l' il.lusió que els hi generarà això serà impagable per ells.

Que surti la escola de la beija flor al carrer, que soni el so metàl.lic dels Funk' n' Lata, que soni el rap de Fernanda Abreu, el Hip Hop de O' rappa, la MPB de Marisa Monte... I que s' organitzin un jocs de tolerància i amistat...

De nou parabens Rio... Obrigado Rio!

dimecres, 30 de setembre del 2009

Lorraine Motel, un referent a Memphis.

<2000> un fred matí de desembre, al terra un exemplar de l' Usa Today amb la foto de George Bush jr. a la portada, al fons l' skyline de Memphis... Bona part del món esperant l' escrutini definitiu de Florida on el frec a frec demócrata-republicà treia xispes...
Poc ens imaginàvem el que vindria després de la controvertida decisió per sufragi universal... Les torres bessones, la "guerra" d' Iraq, l' ocupació d' Afganistan, Guántanamo... I així fins a la primera presidéncia d' Obama, Un Obama que segur té Memphis i el seu Motel Lorraine com a referent... podríem dir que el nostre cercle particular es tanca...

Visitar el Lorraine motel es clau per entendre la magnitud del fenómen de l' alliberament dels afroamericans, Aquí va ser assasinat Martin Luter King Jr. el matí del 4 Abril de 1968. Desde el 1982 en que el Motel va tancar s' ha instal.lat un impressionant museu anomenat "National civil rights museum" (museu dels drets civils nacionals)... Un museu colpidor on podem trobar respostes a moltes coses que per história no coneixem del tot bé... Es un museu molt didàctic per entendre l' història reivindicativa d' aquesta comunitat als Estats Units, allà enmig de l' història dels afroamericans et sorprén una empatia inesperada al respecte d' una història llunyana i propera alhora.

Els downtowns de les ciutats del centre dels Estats Units tenen un encant entre decadent i solitari, En aquest cas Memphis no es una excepció i conserva aquells centres de la ciutat on abunden oficines i negocis de dia, A la nit peró els negocis baixen la seva activitat deixant els carrers deserts exceptuant el vibrant Beale Street... La cançó trista encarnada per el blues inunda els locals d' una música plena de sentiment.


Una altre de les atraccions es la processó dels ànecs al Peabody Hotel aquests tres carismàtics animalons són puntuals a la seva cita de les 11 i les 5 on van del lobby a la font... Es un espectacle "made in USA" amb una marxa de fons molt curiós de veure.

Aquest històric hotel a la Union Avenue va fer 140 anys el passat 1 de setembre, va ser fundat el 1869... Molta història a les seves espatlles avalen aquest establiment.

Un altre dels punts "Top" de Memphis es Graceland, la residéncia d' Elvis, un auténtic retorn al passat quant travesses les estances on el rei del rock hi havia fet "vida" o no... A fora la tomba on suposadament reposa el cos d' Elvis sempre plena de flors i d' incodicionals nostàlgics que semblen voler donar un darrer adeu al rei.


Peró un dels llocs on els melómans troben un bon motiu per justificar una visita a la ciutat es Sun Records, en contraposició a la capital Nashville on sona country per tots els costats, trobem un Memphis que sona a Rock and roll. La capitalitat del tradicional estat americà sempre que sigui dual segons la música que a un l' hi agrada. A Sun Records es pot tocar el piano de Jerry Lee Lewis, el micro de l' Elvis... I tant altres monstres de la música dels principis de la segona meitat del segle XX...

+ Info a (museu nacional dels drets civils):

http://www.civilrightsmuseum.org/home.htm

+ Info a (Beale Street):

http://www.bealestreet.com/wordpress/

+ Info a (Sun records):

http://www.sunrecords.com/

+ Info a ( Graceland i Elvis Presley):

http://www.elvis.com/

Coordenades GPS (Lorraine Motel Memphis):

35°08′04″N 90°03′27″W / 35.1345°N -90.0576°E

dimecres, 23 de setembre del 2009

Veure o veure i viure... Couchsurfing i busca el teu sofà!

<2009> Anar de viatge es segons el meu punt de vista un cúmul de sensacions que juntes ens proporcionen diversió, cultura i aprenentatge entre altres coses... Aquestes sensacions són els sentits dels humans i es interessant que algú ens doni un cop de ma.

Aquesta introducció serveix per presentar-vos una opció de viatge vinculada amb el concepte xarxa social, seria com viatges 2.0... El kit de la questó es compartir coneixement i això s' aconsegueix obrint les portes de casa teva i obrint les portes de les cases dels altres integrants de la xarxa. Això es el "Couch surfing", la filosofia seria "buscar un sofà", a la web i de forma divertida ja es diu "Cercar un sofà ara"...

El procediment es fàcil, et registres a couch surfing i cop registrat tens accés a tota la xarxa de couchsurfers, si has de viatjar et poses en contacte amb algun dels couchsurfers de la zona i fas una "reserva" per la teva estada allà, un cop allà l' avantatge que tens es que podràs compartir experiéncies amb ells i aquesta comunicació serà bidireccional ja que a part d' aprendre coses del destí es que tu també podràs explicar coses d' aquí.

La pàgina web no deixa de ser una xarxa social on es pengen fotos, es fan comentaris de perfil...

Si us preocupa la seguretat podeu estar tranquils ja que es un sistema molt segur ja que hi ha un control sobre totes les operacions que es fan a la "sub-xarxa".

Animeu-vos a provar-ho, segurament acabareu enganxats... Penseu que a Espanya ja n' hi han més de 20000 viatgers-couchsurfers...

+Info a: http://www.couchsurfing.org/?user_language=ca

dijous, 17 de setembre del 2009

On les xocolateries semblen joieries, Bélgica part 2.


<2007> Es un luxe poder accedir a Bruges, a Gant, a Anvers o a Tournai en cómodes trajectes de tren d’ aproximadament una hora, això a Bélgica no es un luxe, es una realitat ja que l’ extensa xarxa ferroviària s’ estén com si d’ una tela d’ una aranya es tractés.

Una puntualitat que a ens fa recordar que no només a Suïssa o al Regne unit es posible ser puntual, una modernitat en els trens que ens fa enveja… sana enveja amb el que estem acostumats per les nostres latituds.

Ens centrem a Bruges (Brugge en flamenc), es una ciutat que el seu centre històric fa que no sembli que estàs passejant per una ciutat gran, sembla que estiguis en un poble d’ “atrezzo”, inclós la gent que habita per aquella zona de la ciutat semblen figurants d’ una pel.lícula que et vé molt de gust de protagonitzar.

Els seus Canals ens recorden que estem passejant per la “Venecia del Nord”, les seves xocolateries, no tan opulents com les de Brusseles, ens aporten la dolçor necesària per continuar vivint un romàntic conte de fades en el nostre imaginari.

Més endavant arribem a la plaça Burg on si tenim sort i hi ha mercat ens podrem endinsar en el dia a dia de la gent envoltada per les espléndides parades de fruita i flors… Allà podrem descansar de la nostra passejada per Bruges i buscar algun restaurant dels voltants per fer una queixalada.

A Gant (Genk en flamenc), el nostre subconscient ens rel.lacionarà les imatges que veurem amb els antics mercaders, ens recordarem dels vells mercants a vapor que creuaven l’ Atlàntic per portar mercaderies i quelcom més a terres llunyanes, aquelles terres que donaven oportunitats a tota mena de gent que les perseguia.

Un cop dinats a prop del Sint Baaf (Catedral de St. Bavó) podem assaborir una de les tentacions locals, els gofres o els creps… Es un espectacle veure a mitja tarda les creperies plenes de gent que de forma llaminera devoren aquestes delicioses tentacions.

Gant al segle XVI era la segona ciutat més gran d' Europa per darrera de París, això ja demostra la completa història que s' amaga a darrera dels murs de les seves cases. Actualment es la ciutat flamenca amb el major nombre d' edificis histórics.

A Anvers (Antwerpen en Flamenc), ciutat on es poleixen la gran majoria de diamants que existiexen en el món, diamants que a darrera poden tenir una història macabra e injusta, peró ciutat també de tendéncies, de dinamisme i d’ una marcada influéncia holandesa.

Explica la llegenda que el nom neerlandès, Antwerpen,vé de l' expressió hand werpen, que significa "llançar la mà". L'heroi, un centurió romà anomenat Silvio Brabo, hauria tallat la mà d'un gegant anomenat Druon Antigoon que tenia atemorits els barquers que volien creuar el riu Escalda. Els feia pagar un peatge i si es resistien el gegant els tallava la ma i la llançava al riu. El centurió va tallar la mà del gegant i també la va llençar, Ara al centre de la plaça del mercat, anomenada Grote Markt en neerdanlés, existeix l' estàtua de Brabo. I fins i tot a l'escut de la ciutat hi ha dues mans.

La llegenda mostra almenys una realitat de la història de la ciutat: qui controla el riu és mestre de tot.

Tot això està a l’ abast de la ma amb el passatge de 10 viatges de la Belgo-rail pass. Una opció inmillorable de desplaçament per un dels països més atractius de l’ Europa occidental.


Fitxa Unesco:

http://whc.unesco.org/en/list/996

Coordenades GPS (Brugge): 51°12′32.076″N 3°13′30.972″E

+Info (Tren a Bélgica): http://www.b-rail.be/main/E/

360º de Gant: http://www.virtueelgent.be/






divendres, 11 de setembre del 2009

On les xocolateries semblen joieries, Bélgica part 1.



<2008> La tarda era freda i plujosa, ja ho té la tardor a aquest bonic país...

Anàvem passejant per la "galerie du la reine" i ens va sorprendre una primera xocolateria que realment semblava una joieria, els bombons creats per auténtiques estrelles mediàtiques de la cuina, (entre ells algun català/catalana), amb preus top i en un entorn luxós tenien un aspecte realment atractiu.


Res no estava en conflicte amb l' ambient decimonòmic de les galeries de St. Hubert, aquella agradable decadéncia d' una arquitectura pensada per protegir els ciutadans de les incleméncies del capritxós temps centreeuropeu, arquitectura que al segle XXI es més un pol d' atracció romàntic de la vella Europa que no cap altre cosa.

Vam sortir de les galeries i vam enfilar la "Rue des bocheurs", malgrat la pluja i el fred la gent pot sopar al carrer gràcies als seus tendals i les seves estufes de gas. Una sopeta calenta, musclos fets de mil maneres diferents i tot acompanyat d' una de les cerveses que han fet conegut el país fronteres enllà...

Caminant caminant arribem a una de les places més espectaculars de la vella Europa, la fabulosa "GrandPlace" o "Grote Markt"... Antics edificis gótics que semblen encantats per fades...


La plaça flanquejada per l' ajuntament i la "maison du roi" o "broodhuis" com a eixos principals i les cases gremials té nombrosos restaurants amb molt d' encant (turístics també...), aquesta mena de Bistros a l' hivern tenen el seu encant especial per disfrutar d' una bona cervesa a la vora d' una llar de foc.

La plaça, com sol passar a Europa, també té les seves históries o llegendes, en aquest cas es curiosa la llegenda de la construcció de l' ajuntament, el qual no es completament simétric, segons sembla aquesta assimetria va fer que l' arquitecte es suicidés... Estem parlant del segle XV...

De totes formes Per Paul de Sant Hilaire, aquesta assimetria és per connectar a l'omnipresent simbolisme alquímic de la Grand Place. La part esquerra de l'Ajuntament compta dotze arcs -campanar inclòs- representant l' alquímia humida en dotze etapes, mentre que la part dreta compta set arcs -campanar inclòs- celebrant la 'nova' alquímia seca, en set etapes. La xifra set és àmpliament representada en l'arquitectura de la Grand Place.

Vaja que la "capital d' Europa" es un bon lloc per els amants de l' história medieval de la vella Europa...

Coordenades GPS (Brussels): 50°50′48″N 4°21′17″E

Fitxa Unesco:

http://whc.unesco.org/en/list/857

+ Info a: http://www.cityplug.be/en/Brussels/

360º de la gallerie du la reine :

http://www.360cities.net/image/galerie-de-la-reine-koninginnegallerij

360º Rue des bouchers:

http://www.360cities.net/image/rue-des-bouchers

360º Grote Markt (Grand Place):

http://www.360cities.net/business/grand-place-grote-markt

dimarts, 1 de setembre del 2009

Turisme fàcil, un exemple de superació

L' admiració que sento cap a certa gent que malgrat les dificultats aconsegueixen superar-se a si mateix es molt gran.

Aquest es el cas d' una web que he trobat molt interessant, el seu http es:

www.turismefacil.org

Per el nom de la web sembla que hagi de ser una pàgina de viatges més, peró no es així ja que la Sílvia ha de conviure amb una malaltia poc comuna com és la Osteogènesi imperfecte, aquesta malaltia es coneguda també com a "ossos de vidre"... La web barreja la denúncia (moltes vegades malauradament no es pensa en aquestes persones a l' hora de fer accesibles molts de llocs) i l' autosuperació que significa el viure amb una malaltia d' aquestes característiques.

Ella i en Josep ha construit una web útil i dinàmica, no us perdeu les fotografies, les rutes, els consells i sobretot la feina de conscienciació.

Estem d' enhorabona i ens hem de treure el barret davant d' iniciatives d' aquesta mena, a partir d' ara de tant en quant us faré una visita!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Els plors de St. Llorenç al cel

Per els volts del 12 d' Agost cada any hi ha uns dels fenómens més esperats en el camp de l' astronomia, les llàgrimes de St. Llorenç o Perseides.
Per els viatgers que estigueu en una zona amb poca contaminació lumínica avui es un bon dia per veure aquest "espectacle", En principi només heu de mirar el cel cap a l' est a partir de les 9 del vespre... Es a dir als que estigueu a la Catalunya central o els pirineus teniu l' excusa perfecte per allargar una vetllada sota les estrelles!.
Les Perseides es una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica que el cometa 109P/Swift-Tuttle deixa al seu pas. S'anomenen Perseides en referència a que el seu radiant descriu l' orbita per la constel.lació de perseu.
Les Perseides s'anomenen també "llàgrimes de sant Llorenç" per la proximitat de la festa de Sant Llorenç al màxim de la pluja d' estels. Com que les Perseides apareixien la nit que se'l recordava, es van associar amb les llàgrimes que va plorar el sant en ser cremat en una graella.
I no us oblideu a demanar un desig per cada "llàgrima"!

dimecres, 29 de juliol del 2009

Una forma de viatjar compromesa (EBWT)

<2009> Hi ha molta gent donant voltes per el món, en aquesta mateixa pàgina seguim el dia dia d' en Marc Serena o en Jordi i l' Anna, entre d' altres.

Peró també hi ha gent que encara busca quelcom més al seu viatge i hi dóna un plus afegit, aquest es el cas d' en Guim Valls que s' ha proposat unir 2 ciutats olímpiques (Beijing, London) amb una candidata (Madrid). I per desplaçar-se ho fa amb una bicicleta eléctrica per demostrar que és posible viatjar d' una altra manera no tant agresiva amb el nostre planeta.

Ell a sobre de la seva Wisper 905 SE World Tourer coneix nous països i nova gent (per ara ha estat per la Xina, Corea i el Japó) i a més intenta comunicar una nova forma de veure la vida .

Ànims Guim i tot el seu equip i tal com deia aquell:

"Els petits canvis son poderosos!"

+ Info a : http://www.electricbicycleworldtour.com/ca/

dijous, 23 de juliol del 2009

Reivindicant Lloret de Mar...

<2009> Al post d' ahir parlàvem del ball de plaça d' una coneguda vila costanera, aquesta vila es Lloret de Mar, vila que ara es un bon moment per visitar-la ja que estan en festes i pot ser un dels moments en que els locals "guanyen la partida" als turistes...

A part del ball de plaça hi han altres activitats tradicionals com la "processó de Sta. Cristina" on Lloret demostra el seu esperit mariner amb les barques anant fins a un dels racons més bonics del municipi, l' ermita de Sta. Cristina.

A més Lloret té una excepcional oferta de llocs d' interés que van desde els passeigs relaxats per els jardins de Sta. Clotilde, l' interesant visita al cementiri modernista o les runes dels poblats ibérics de Montbarbat o Puig de Castellet... I moltes coses més...

Baixa't el programa de la festa major a:

http://www.lloret.org/catala/Externos/cultura/PM%20LLORET%202009.pdf

Tv en directe : http://www.cclaselva.com/index.html

Coordenades GPS: 41°42′9″N 2°50′59″E

dimarts, 21 de juliol del 2009

La llegenda que es va "convertir" realitat

<2009> Les llegendes apasionen perque fan volar l' imaginació, algunes vegades les llegendes semblen tan reals que ens les podem arribar a creure. Avui explicaré l' història del ball de plaça d' una ciutat costanera que no us revelaré el nom ja que vull que llegiu l' història amb ulls sense "contaminar"...

Aquesta dansa, també anomenada "de les almorratxes", Segurament, ve d'un antic Ball del Ciri, de presa de possessió de nous obrers (administradors). Tot i que la música sembla un exponent del segle passat o del XVIII com a màxim, la dansa té arrels molt més antigues, amb indubtable ascendència àrab, com es pot comprovar per l'ús d'un gerret de vidre amb quatre galets, anomenat almorratxa, que els balladors porten ple d'aigua perfumada i que l'ofereixen, després, a la respectiva balladora.

Segons diu la tradició, en èpoques en què la costa catalana era atacada, sovint, per musulmans i barbarescos, arribà a aquesta població un jove àrab, que a més era ric, segons explica la llegenda aquest s'enamorà, perdudament, d'una donzella cristiana d' aquella vila. El jove va utilitzar diferents estratègies per convèncer la noia perquè s'hi casés; però la noia, a causa de les diferències religioses, el rebutjava cada vegada. Finalment, un dia de ballades, l'àrab es presentà davant la multitud vestit amb les seves millors gales. S'adreçà a la donzella i li oferí un gerret de vidre (almorratxa) ple d'aigua d'olor. La noia, indignada per l'atreviment, prengué el gerret i el va rebotir a terra, on es feu miques. El musulmà, avergonyit, va tornar a l'Àfrica, i la noia, dissortada i trista, segons sembla es tancà en un convent.

Actualment, la Dansa de les Almorratxes es balla cada any els dies 24 i 26 de juliol. Els protagonistes són quatre parelles de balladors. Les noies van de llarg, elegantment vestides -generalment, de blanc-, i els nois també surten ben mudats, amb vestits foscos. Les noies són les quatre obreres de Santa Cristina, que són elegides per un any. Els obrers, administradors de l'ermita de Santa Cristina, que són elegits per períodes de quatre anys i ja són homes d'una edat superior a les donzelles, es limiten, actualment, a entrar-les de bracet a la plaça, com qui les presenta en societat, i a traspassar-les, tot seguit, als quatre balladors que les mateixes obreres ja s'han escollit prèviament. Durant la primera part de la dansa, de música lenta i cerimoniosa, els components de cada parella ballen agafats de la mà dreta. Posteriorment, les quatre noies, recordant l'episodi de l'àrab i la cristiana, agafen l'almorratxa i la llencen a terra. Es diu que si l'almorratxa es trenca, la noia es casarà durant l'any següent. Acaba l'acte amb una música festiva, ben diferent de l'anterior, coneguda amb el nom de "Toquen a córrer".

Molts ja sabreu a quin indret es celebra aquesta tradició que s' ha convertit en un dels actes centrals de la festa major, demà us diré el nom de la vila per si us hi voleu acostar.

Mentrestant si hi ha algun valent que vulgui comentar el nom ho pot fer més a baix...

Avui no hi ha ni +info ni Coordenades GPS... Fins demà!

dilluns, 13 de juliol del 2009

Barraques i pedreres, el passat prop de Ciutadella


<2009> Menorca es una illa coneguda bàsicament per els seus espais marins, més ben dit per les seves cales... Peró l' illa amaga auténtics tresors que donen un plus a una illa de per si bellísima.

Un d' aquests llocs es troba a pocs quilómetres al nord de Ciutadella, es Punta Nati i tot el terreny que l' envolta. Les dues barraques properes al far semblen guardians de la Mar Mediterrànea i els perills que aquest mar pugui portar.


Tot el terreny que envolta la zona està sembrat de barraques que l' hi donen un toc entre místic i religiós, peró la veritat no té res a veure amb quelcom sobrenatural , ja que aquestes barraques datades de finals del segle XVIII i principis del segle XIX tenen com a funció l' aixopluc del bestiar.

Es interessant veure que a part de les barraques hi han murs de pedres per tot arreu, aquests murs a part de delimitar les propietats servien també per arrecerar el bestiar. Veure la plana amb la gran quantitat de barraques diseminades es realment màgic i et dóna per imaginar històries de civilitzacions antigues malgrat la seva modernor... Jo personalment vaig trobar-hi una semblança (salvant Mooolt les distàncies...) amb el Bagan de Myanmar.

Ben a prop de Punta Nati trobem un dels llocs més curiosos de l' illa, una iniciativa sense ànim de lucre fundada el 1994 per l’escultora i arquitecta Laetitia Lara amb els objectius generals de preservar, rehabilitar i posar en valor les pedreres de marès de Menorca com a patrimoni històric – etnològic de gran valor artístic i paisatgístic. L' iniciativa va pendre el nom de Líthica i va començar a adequar la vella pedrera de s' hostal convertint-la en un espai multiús on a part de poder visitar-la es porten a terme tallers, activitats i actes culturals.

El lloc és un marc majestuós i incomparable amb les seves espectaculars parets, res no fa pensar que no fa gaire temps aquest espai era un entorn industrial d' extracció de pedres.

Les pedreres de s' hostal amb el seu imponent "Tòtem" presidint el monumental escenari es segurament l' opció més alternativa al visitar l' illa i demostra que llocs "morts" com era la pedrera se'ls hi pot trobar una sortida "digne", útil i constructiva alhora.

Atenció els que planegeu fer vacances a l' illa el dia 6 d' Agost ja que aquest espai s' omple de música, color i activitat amb el festival de la lluna plena, si esteu allà tingueu-ho en compte, si podeu aprofiteu-ho ja que segurament valdrà la pena.

Per cert agafant la carretera vella de Es Tudons en direcció Torretrencada hi han vàries granges que fan un formatge de Maó excelent i que podem comprar directament a la granja, no us penseu que sigui més económic que en una botiga de "souvenirs", peró si que val com a experiéncia.

Com que el dia segurament ha sigut dur amb tanta barraca i pedrera, per acabar us proposo una cala atípica, es una cala urbana, oblidem-nos de les cales verges i salvatges... Hi han cales verges a Menorca?... Bé això es una altre debat. La cala que us proposo (repeteixo es urbana...), destaca per la seva curiositat ja que es una llengua de mar que entra uns 300 metres a la zona de Cala' Blanes, el nom de la cala que us proposo es diu "Cala'n forcat" i a mi em va agradar per el fet de la tranquilitat que hi havia, a més al estar tan arrecerada la mar està molt quieta.

Es una cala molt agradable en la que si un no vol pendre un bany sempre pot fer els camins que l' envolten per sobre els penya segats i contemplar
el paisatge desde les "alçades"...


+ Info a: http://www.lithica.es

Coordenades GPS (Ciutadella): 40°01′N 3°49′E

dilluns, 6 de juliol del 2009

Taquile o un firmament amb milions d' estels

<1999> a gairebé 4000 mts. d' alçada enmig de l' impressionant Titicaca al seu costat peruà... amb una atmósfera impoluta no es difícil veure un cel com poques vegades es pot veure en altres contrades més "urbanitzades"...

Taquile es una excepció de com explotar turísticament una illa, la comunitat "taquileña" es va oposar a la construcció d'un gran resort de luxe a l' illa a canvi de poder gestionar ells mateixos els serveis "turístics"... Malgrat que deixàven de guanyar molts diners, ells creien que la sobreexplotació turística acabaria amb la seva cultura i valors. Ara el temps els dóna la raó i malgrat que cada cop es més difícil mantenir la seva forma de veure la vida ells intenten ser fidels als seus principis.

Taquile no deixa de ser una cooperativa formada per els seus habitants, un cop arribes a la illa l' allotjament no el pots triar ja que tots els recursos es comparteixen, així un cop allà t' asignen una família on t' allotjaran, a l' hora de menjar et toca el restaurant de "guàrdia"... I així amb tots els "serveis" de l' illa.

Si, a vegades semblen principis socialistes... Peró "justos"..., cadascú té la seva opinió...

Un cop arribes al moll amb l' embarcació una munió de nens ens vé a donar la benvinguda amb un ram de "muña" a les seves mans, la "muña" es una planta andina que s' utilitza com a infusió, com a conservant, com a "mata insectes"...

El moment es bonic en veure les cares de felicitat de la canalla, peró no ens enganyem, ells esperen quelcom més...

Després 500 escalons que tallen la respiració, estem a 4000 mts. i l' oxigen no abunda com estem acostumats, la recompensa a tal esforç la trobem a dalt, el llac navegable més alt del món als nostres peus amb les muntanyes nevades de la cordillera andina al seu costat bolivià...

Un cop a dalt es recomanable pasar-hi la nit ja que es la millor manera de veure la seva forma de vida i entrar una mica a les seves costums, la nit sense electricitat (bé algun generador hi ha...), els seus carrers buits sota un cel immaculat i ple d' estrelles, la fresca (o el fred segons com es miri) de la nit, la tranquilitat que et dóna per reflexionar i pensar si el destí et volia allà en aquell moment...

Al matí la màgia encara no s' ha esvait i tan bon punt el sol despunta es recomanable agafar qualsevol camí i veure la vida passar, els homes fent mitja, les dones carregades amb els cantirs d' aigua a l'esquena... Poesia en estat pur, la vida en estat pur...

Al final el codi moral dels inques en que es basa la filosofia de Taquile té tota la raó "Ama suwa, ama llulla, ama qilla" (no robaràs, no mentiràs i no seràs mandrós)...

El destí em va voler allà aquell hivern del 99... El destí em va sorprende de nou...

+ Info a: http://www.taquile.net
+ Info a: http://www.isladetaquile.com.pe/

Coordenades GPS (Taquile): 15° 46′ 38″ S, 69° 41′ 3″ W

diumenge, 5 de juliol del 2009

El destí empàtic...

<2009> Fa poques hores que jo, la Glòria i "sa nostra nina" de 15 mesos hem tornat de Menorca de passar una setmana... Per això el bloc estava sense actualitzar, les vacances son les vacances!...

He titulat que Menorca es un destí empàtic ja que sembla un punt de confluéncia de els que tenim "nins i nines" de pocs mesos o anys, es un destí on trobarem gent en la mateixa situació com nosaltres. Sempre hi ha alguna parella amb qui xerrar una estona i compartir experiéncies de "pares", sempre trobarem algú dins la piscina o a la mar banyant el seu fillet o filleta, sempre...

El negoci de l' hosteleria i el seus negocis "satél.lits" en son conscients i ho tenen tot a punt per a que les famílies hi estiguin a gust posant al seu abast tota mena de facilitats. Així trobarem cadiretes a tots els restaurants, als hotels tenen molts de "gadgets" que faciliten la vida als "papes" com batedores, cadiretes de passeig, llitets... I si ja tenen una micona més d' edat les activitats moltes vegades estan orientades a els més menuts...

Peró l' illa té molts d' altres atractius del purament "Resort" i moltes coses es poden fer amb els més petits sense dificultats.

Ara m'en vaig a acabar de desfer les maletes que està plena de roba per rentar...

dimecres, 24 de juny del 2009

La ciutat que va créixer entorn el Chao Phraya,


<2007> Fa molt de temps un caudalós riu que neixia a les terres altes d' un gran imperi, va veure com la vida creixia al seu voltant. A la seva conca més baixa la gent vivia de i per el riu, es desplaçava, hi pescava, el feia servir per conrear les terres... Peró poc a poc la vida al seu voltant es va anar multiplicant i creixent.

El riu en aquella zona formava uns petits nervis navegables que el convertien en una mena de laberint hidràulic, eren els canals, anomenats Khlongs...

Malgrat tots els contratemps que podien suposar aquests canals la gent va anar muntant la seva vida al voltant del riu i els seus canals Poc a poc s' anava forjant una de les grans metrópolis del segle XXI. S' estava creant la capital de Thailàndia, estava neixent Bangkok...

Ara aquesta ciutat salvatge i caótica redescobreix el riu que l' ha regat sempre i navegant per ell i els seus Khlongs es pot reviure la fascinació i la màgia de temps passats on el comerç, el transport i la vida es feia al voltant del riu... Encara ara podem topar-nos amb els "jâo náam", o "senyors de l' aigua" com es consideren a si mateix els thailandesos...

Hi han varis "Khlongs" on poder distreure les nostre mirades, peró potser el més conegut es el "Khlong Bangkok noi". el qual passa a prop de varis temples entre ells el "wat suwannaram" el qual diuen que alberga les millors pintures religioses de la ciutat.

Buscant-ho encara es pot navegar per els canals de la "Venécia d' Orient"...

Si no tenim ganes d' endinsar-nos en les vivendes flotants dels Khlongs sempre podem utilitzar el riu com a ràpid medi de transport amb el "Chao Phraya River Express", aquest es una mena de cercanías peró en el riu, l' embarcació ens portarà fins a la majoria de llocs principals d' interés (Palau reial, Wat Arun, Wat Pho, Sanam Luang, Dusit, Chinatown...).



Si busquem quelcom relaxat a la posta del sol o a l' hora de sopar hi han varis vaixells que recorren el riu amb paquets per sopar o fer una copa, jo recomano el "Manohra Cruises", aquest vell vaixell arrosser reformat es una opció molt relaxant per degustar menjar thailandés en un entorn romàntic. L' única "pega" pot ser el preu ja que aquest es completament europeu, hi ha altres opcions més asequibles peró els vaixells són d' estil modern sense tan d' encant com navegar amb un vell arrosser de "teca"...

Per cert el nom complert de la ciutat es:

Krung Thep Mahanakhon Amon Rattanakosin Mahinthara Ayuthaya Mahadilok Phop Noppharat Ratchathani Burirom Udomratchaniwet Mahasathan Amon Piman Awatan Sathit Sakkathattiya Witsanukam Prasit.

Deixem-ho en Bangkok o Krung Thep no?

+ Info a: http://www.manohracruises.com/
+ info a:
http://thailandforvisitors.com/central/bangkok/bkk-boat.html

Coordenades GPS (Bangkok): 13°45′8″N 100°29′38″E

divendres, 19 de juny del 2009

Divendres de dol al món.

<2009> Segons la nostra forma de veure la vida, Vicenç Ferrer ha mort...

Sé que això es un bloc que parla de viatges i que aquest post no està relacionat amb el tema, peró jo com a viatger tinc una empatia especial cap a persones com en Vicenç, i crec que molts dels lectors d' aquest bloc poden tenir una sensació semblant.

Molta gent creiem que les seves paraules eren veritables, que ell veia el món tal com l' explicava.

Es poden treure moltes visions constructives de la seva filosofia:

La búsqueda de l' igualtat en un país com l' Índia, el paradigma de la desigualtat, un país en el que desde el mateix moment que arrives al món ja estàs predestinat a tenir una vida o altre.

L' educació com a base primordial per el desenvolupament personal i comunitari.

El desenvolupament ecológic que la fundació promou a la regió, en un lloc on les condicions climàtiques no són gens beneficioses.

El desenvolupament de les dones en un país en que es descriminen per ser dones i moltes vegades també son descriminades per ser d' una casta baixa...

Al principi deia: "Segons la nostra forma de veure la vida, Vicenç Ferrer ha mort..."
I en Vicenç deia "la mort no existeix"...

Al cap i a la fi la seva filosofia i forma de veure la vida no ha mort...

La web de la fundació: http://www.fundacionvicenteferrer.org

Darrera entrevista a "La vanguardia" el 11/01/2009:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2009/01/11/pagina-33/76206373/pdf.html

dimarts, 16 de juny del 2009

Serra Dos Orgaos, Tocar el cel de Rio (II)


<1999> D' hora vàrem començar a caminar pujant el "vale de Bonfim" a Itaipava (Petrópolis), la vegetació era tancada de "Mata Atlántica", la selva propera a l' Atlántic que tenyeix de verd tota la costa brasilera. L' objectiu era arribar a la "Pedra Açu", el segon pic més alt de la serra dos Orgaos amb 2132 mts. d' alçada...

Un cop deixem la mata atlántica i comencem a enfilar-nos cap a la cima arribem a prop de la "Pedra do queijo", crec que no cal traducció..., Allà ens girem i a la nostra espatlla tenim la primera instantània del dia, Una vall perfecta a sota les nostres cames, la verdor de la selva que començàvem a deixar enrera s' escampa en una vall en forma de U espectacular!

Seguim pujant i trobem l' "Ajax", una font que ens serveix per refrescar-nos a la dura pujada, per el camí ens anem creuant amb excursionistes que baixen de la cima i que han gaudit d' una nit plena de llumetes als seus peus, una nit amb la grandiosa Rio a més de 2000 metres per sota... Una nit amb un final genial com es una sortida del sol per sobre el mar de núvols que alhora està a sobre del mar d' aigua que es l' oceà Atlàntic.

Seguim pujant per un camí que a vegades es desdibuixa i es fa difícil de seguir fins a arribar a la carena que ens serveix per tenir el primer contacte visual amb la cima, l' imatge es molt curiosa ja que les pedres que formen la "pedra" semblen un réptil... Són pedres d' un gran tamany (mireu el puntet a l' esquerra de la foto de baix, es una persona!), son pedres col.locades de forma capritxosa i que ens fan pensar... com es pot haver format? Potser un llamp les va esmicolar?


El nom de "Pedra Açu" prové del Tupi-Guaraní i vol dir pedra gran, la pedra més alta té una cordada fixa que serveix per escalar fins al capdamunt, per als que els hi agradi fer ràpel es un bon lloc per fer-ho.


Un cop a dalt i després de menjar vàrem fer una migdiada de luxe amb l' oceà, els núvols i la ciutat sota nostre... Bona vida al cap i a la fi, la recompensa per l' esforç de 4 hores per pujar a la cima... Ens ho mereixíem!


Un cop a baix, ens vàrem acostar al "Paraiso", una cascada on vàrem pendre un merescut bany... Poso punts suspensius perque a la muntanya i en llocs poc frequentats un pot pendre un bany de la forma que més l' hi vé de gust... Em sembla que sobren els comentaris... Va ser la guinda d' un dia en que havíem caminat quasi 8 hores plenes de sensacions.

Vàrem confirmar el perque de la fama d' aquest parc nacional que desde el 1939 està protegit, vàrem confirmar el perqué del que diuen es el millor Trekking del Brasil...

+Info a la Lonely Planet:

http://www.lonelyplanet.com/brazil/the-southeast/parque-nacional-da-serra-dos-orgaos

Coordenades GPS (Itaipava): 22° 30' 18" S 43° 10' 44" O

dilluns, 15 de juny del 2009

Serra Dos Orgaos, Tocar el Cel de Rio (I)

<1998> "Si esta sierra estuviese en Estados Unidos, sería cómo Yosemite"...

Va comentar un company quant estàvem pujant els 2263m. de la "Pedra do Sino" ... I si bé no es el mateix la frase està carregada de significat ja que l' espectacularitat de les formacions granítiques recorda en certs moments el parc nord americà.

Per accedir al parc la porta principal està a la ciutat de Teresópolis, desde aquesta entrada es pot accedir a fer la travessia de la serra, que al llarg de 3 dies s' arriva a Petrópolis... Aquest trekking es considerat un dels mes espectaculars i famosos del Brasil , peró alhora es un dels mes perillosos sobretor durant el trajecte que conecta la Pedra do Sino amb la Pedra do Açú.

El nom de la serra té origen europeu, "Serra dos Orgaos" significa "Serra dels orgues" i es diu que aquest nom el van posar els colonitzadors portuguesos ja que les formacions granítiques els hi recordaven els orgues de les catedrals europees...

Teresópolis, es una ciutat en que miris per on miris sempre tens la referéncia del "Dedo de Deus" (dit de deu), un pic de gairebé 1700 metres d' alçada alt i prim que sembla que asenyali el cel... Aquest pic i la resta de la serra es poden contemplar desde el turístic mirador anomenat "Mirante do soberbo". Desde aquí podrem observar els pics amb sugerents noms com "agulha do diabo" (agulla del diable), "Pedra do sino" (pedra de la campana)... etc... etc...

Sempre amb la referéncia de Rio de Janeiro al seus peus, Teresópolis observa a la capital de l' estat encaramada a 872 mts. d' alçada, aquesta ciutat té una llarga história que ja vé implícita amb el seu nom, el seu nom prové del lloc d' estiueig de l' "imperatriz Teresa Cristina". El clima fresc de la ciutat contrastava amb el clima humit i calorós de Rio de Janeiro, això afegit a la seva proximitat a la ciutat carioca el feia, i el fa, un lloc molt atractiu.

Peró per mi la part bonica està a l' altre costat de parc...

To be continued...

+Info a: http://www.icmbio.gov.br/parnaso/

Coordenades GPS (Teresópolis): 22°24′43″S 42°57′57″W

dimecres, 10 de juny del 2009

Sota el cel de Tushita, un viatge d' Enric Soler

<2008> "Vaig passejar per el basar, pels seus carrerons estrets i llòbrecs, animats per el tràfec constant de la gent. Em vaig dexar inundar per una serena complaença nascuda del vagareig plàcid, sense temps, sense hores, sense presses, sense fer tard enlloc, mentre tot el que m' envoltava semblava transcórrer molt lentament, impregnat per una calma absoluta, total i meravellosa, que semblava tonificar la meva ment"...

Aquest fragment de "Sota el cel de Tushita, Viatge al Ladakh, el petit Tíbet de l' Índia" d' Enric Soler, podria ser tranquilament el paradigma d' un dia perfecte de viatge, interactuar, viure, olorar, sentir el destí com a propi.

Recomano aquest llibre que a part de ser un excelent llibre de viatges es també una bona introducció al budisme vajrayana. Fugint del punt de vista xinés, i apropant-se al budisme desde el reducte Tibetà a la regió Índia del Ladakh, regió situada al Caixmir (amb els seus problemes histórics amb Pakistan) i Jammu.

Si us agrada la literatura de viatges, us agradarà!

Num. ISBN : 84-95946-36-X
Col.lecció Ulyssus.

+ Info a: http://www.txuringa.com/

Coordenades GPS (Leh): 34°10′N 77°35′E / 34.17°N 77.58°E

diumenge, 7 de juny del 2009

Mont Kenya, Despertar als peus de la divinitat.

<2004> S' ha de matinar... Peró per veure l' espectacle algun sacrifici s' ha de fer...

La divinitat Ngai segons l' ètnia kĩkũyũ viu al Kirinyaga, anomenat per nosaltres "Mont Kenia", la divinitat Ngai segons els kĩkũyũ es el deu del sol, de l' amor i el creador del món.

El Mont Kenia o Kirinyaga... Es la segona muntanya més alta del continent africà just per darrera del mític "Kilimanjaro" amb les seves "neus"... Els seus 5199 metres s' alcen imponents enmig del Parc natural que porta el seu nom.

Per veure la seva escarpada figura es diu que s' han d' aprofitar els primers raigs de sol del dia ja que es molt fàcil que la boira converteixi el seu cim en una figura fantasmagórica, així ho vàrem fer i a quarts de sis del matí i amb els ulls lleganyosos varem sortir ben abrigats per veure l' esbelta "divinitat".

La muntanya com a bona amfitriona es va deixar estimar, va fer -se de pregar una mica... peró de cop i volta la boira va escampar i va convertir l' imatge de la nostra retina en una foto màgica, la foto de l' espectacular pic.

Havia valgut la pena passar la nit a l' históric "Mount Kenya Safari club", aquest hotel fundat entre d' altres per l' actor nordamericà William Holden es una acollidor allotjament envoltat de jardins.

Els seus acollidors bungalows d' estil colonial (amb llar de foc), peró amb tocs contemporanis (una banyera amb jacuzzi), farien les delícies de qualsevol parella de nuvis... A més desde el llit tens un finestral amb vistes directes a la muntanya sagrada...

Vaja una opció a tenir en compte si planegeu una visita a Kenya... Un país en que no tot s' acaba amb un safari, un país amb moltes altres possibilitats...

+ Info: http://www.mountkenya.org/
+ Info: http://www.fairmont.com/kenyasafariclub

Fitxa Unesco:
http://whc.unesco.org/pg.cfm?cid=31&id_site=800

Coordenades GPS (Nanyuki): 0°01′N 37°04′E

dimecres, 3 de juny del 2009

The cloisters, un alé d' aire fresc a NYC.

<2000> Poques coses es poden dir de NovaYork que no es sàpiguen, voltar per els carrers de Manhatann, visitar museus com el Guggenheim o el Moma, relaxar-se a Central Park, Fer un brunch al soho, descobrir barris sencers amb personalitat internacional com Chinatown o Little Italy, anar a veure els Yankees… Són tantes les opcions que passaríem dies i dies i no ens ho acabaríem.

Peró jo em quedo amb una opció que al meu entendre es molt interessant i al mateix moment molt curiosa i que vé a confirmar la dita: “El que no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc…”.

Us imagineu visitar la meitat del claustre del Monestir de Cuixà (monestir al peu del Simbólic Canigó), al bell mig de Harlem, a la riba del Riu Hudson?

Doncs això es el que podem fer si visitem “The cloisters” a Nova York, un museu intégrament dedicat al romànic, allà hi han mostres de romànic català junt amb altres mostres romàniques europees.

Aquest museu creat als principis dels anys 30 del segle passat es un alé d' aire fresc emmig de l' opressió d' una ciutat tan salvatge com es Nova York.

Ara que s' acosta l' estiu, si teniu l' oportunitat de visitar Nova York poseu-vos a l' agenda la posibilitat de passar una vetllada amb sopar inclós al claustre de Trie, un claustre que trobem a prop de Tolosa (Occitània), O si us informeu potser tindreu la sort de viure un concert en una calurosa nit d' estiu.

Si hi aneu, recordeu que l' altre meitat del claustre de Cuixà està al monestir pirinenc... Per tant heu de veure els 2 llocs per poder veure el claustre sencer... Curiós, no?


+Info a http://www.metmuseum.org/cloisters/general_information_spanish

Coordenades GPS (Harlem): 40°51′53″N 73°55′55″W

dimarts, 26 de maig del 2009

Mayan inn, Una posada a "Chichi"

<2006> Us haveu plantejat alguna vegada un hotel en que les habitacions no tenen pany?, la majoria segurament no voldreu saber-ne res d' un hotel que no podeu tancar la porta, peró si ets dels que no els hi fa res dormir en un ambient de posada de tota la vida, aquest es el vostre allotjament a la ciutat de Chichicastenango a l' altiplà de Guatemala.

Peró tot està sota control (o almenys així ho venen els de l' hotel), a cada habitació hi ha asignat un "boy-room" el qual vestit amb la típica indumentària dels agricultors colonials espanyols (amb una vestimenta molt acoloria i impactant), guarda la nostra habitació, ens serveix els àpats, ens solventa els dubtes i tràmits de l' hotel... Vaja una mena de majordom a la disposició del client.

La resta de la posada jo la trobo de pel.lícula, amb uns patis exhuberants de flors i plantes, habitacions amb encant i el que es millor sense TV ni wifi ni teléfon, vaja que si no surts de l' habitació estàs aïllat de la resta del món. I a no més d' uns 300 metres del tradicional i "molt " turístic mercat de Chichi (diminutiu de Chichicastenango...).

Algun altre dia publicaré un post d' aquesta ciutat centreamericana, peró no parlaré del mercat ja que aquest només és una porta d' accés a una cultura que barreja les costums cristianes amb les indígenes en un equilibri gairebé perfecte...

La meva crítica a Tripadvisor:
http://www.tripadvisor.es/ShowUserReviews-g292004-d306968-r8502414-Mayan_Inn-Chichicastenango_Western_Highlands.html

Coordenades GPS (Chichicastenango): 14°56′N 91°07′W



dimarts, 19 de maig del 2009

700 anys d' história al vell U-Bein d' Amarapura

<2007> Situat sobre el llac Taungthaman un total de 1200 metres de vella fusta que tremolen amb els nostres pasos formen el vell pont de Teka de U-Bein, son més de 700 anys d' história els que avalen aquest pont.

Aquest enclavament d' interés a Amarapura es una de les atraccions més visitades prop de Mandalay.

Venut als turistes com el pont de Teka més llarg del món, Ll majoria de gent va allà per veure la seva fotogénica posta de sol, això implica que a l’ hora punta el pont està ple de gent armats amb la seva càmera per captar l’ inolvidable escena.

Peró per mi l’ encant del pont no és només la seva posta de sol, ja que si arribeu algunes hores abans del famós “sunset” i quant encara la tarda es viva es pot gaudir de l’ espectacle del dia a dia de la gent que el creua tornant de les seves feines diàries.

Aquí hi trobareu els escolars enriolats atravesant el pont i intentant practicar l’ anglés amb uns turistes despistats com nosaltres, hi veureu els pescadors que amb les seves embarcacions busquen algun peix per sopar o vendre… I un munt de gent que atravessa el pont i et saluda amb un “Mingalarbar”, per moments et sembla que ja formes part de la seva realitat cotidiana.

Es un lloc per parar, per seure, per pensar i escriure els pensaments que et venen al cap aprofitant la calma que es respira al lloc. Jo hi veig fer una petita migdiada i tot…

Ja ho sabeu si us deixeu caure per aquest racó de món, aneu-hi amb calma i gaudiu del moment a dalt d’ un pont históric.

Recomanació de lectura : "Tanaka, Un recorrido por la actual Myanmar" de Gemma Freixas.

ISBN : 84-607-7879-7 Yumba ediciones.

Coordenades GPS (Amarapura): 21°54′N 96°03′E


dissabte, 16 de maig del 2009

Casu Marzu, el formatge sard prohibit.

<2004> Sardenya, una de les perles a descobrir del Mediterrani, té una llarga história i algunes curiositats que la fan atractiva de visitar, una d' elles es el Casu Marzu, un formatge amb "habitants"... Dic habitants perqué hi viuen larves vives, aquestes tenen la funció de catabolitzar les grases i el van podrint a poc a poc, es més el seu nom "Casu Marzu" vol dir "formatge podrit" en la llengua sarda.

Per saber si el formatge està en condicions o no només cal donar un cop d' ull als seus "inquilins", si estan morts malament rai ja que és tóxic, si viuen, endavant ja que en principi no us intoxicareu... En cas que decidiu menjar-ne aneu en compte amb els cucs ja que explica la llegenda que salten quant son molestats.

Per menjar-lo es sól combinar amb una mena de pa que es diu "carta da musica", un pa tradicional de l' illa.

La llegenda també comenta que té propietats afrodisíaques, peró hi han alguns dubtes al respecte...

Bé, em sembla que us està entrant gana, doncs ja sabeu, en un vol que dura poc més d' una hora esteu a l' illa on podreu provar aquest suculent menjar a un alt preu... Peró primer haureu de trobar un contacte al mercat negre...

Video de TVGusto:
http://www.youtube.com/watch?v=4CGseBM85gc

Coordenades GPS (Cagliari): 39°13′0″N 9°7′0″E


dimecres, 13 de maig del 2009

Candi Cetoh i Candi Sukuh, els temples oblidats a Java.

<2004> A l' illa de Java, a Indonésia, hi han joies amagades que fan que un viatge fins aquests punts remots valgui la pena. El dia que vàrem decidir anar-hi no ho teníem gens clar ja que les pluges d' aquelles dates podien haver malmés l' estreta carretera que puja fins als temples.

Aquests es troben en una de les vesants del "Gunung Lawu", gunung significa volcà, aquest con de 3200 metres d' alçada s' aixeca majestuós a la zona fronterera de la Java central i la Java de l' est.

Peró anem a pams, primer de tot un camí ple de corbes que es va enfilant enmig de plantacions de te que ens omplen tot el nostre camp visual, espectacle verd al nostres peus.

Seguim pujant fins arribar a un parking als peus del primer temple que visitarem, el temple de Cetoh (Candi Cetoh), després d' una breu caminada per una agresiva pendent arribem al temple on podem contemplar una arquitectura refinada i unes vistes espectaculars.

Peró el millor estava encara per arribar, ja que a prop de Cetoh hi ha el "Candi Sukuh", curiós temple d' estil hinduista també peró amb una arquitectura totalment diferent.

La seva forma piramidal recorda molt a les piràmides Maies, per moments sembla que estiguem a Centreamérica peró no! estem a Indonésia, a l' illa de Java!

El temple data del segle XV, i una de les coses que més criden l' atenció al visitant son les estàtues de caràcter "sexual", sempre ha sigut molt important el culte a la fertilitat en el món hindú i en aquest temple es demostra la seva importància.

Sempre recordaré a la retina aquella posta de sol que va il.luminar els meus ulls, aquell sol vermell que semblava competir amb la silueta del temple, allà al Mont Lewu, una de les muntanyes sagrades dels ancestres, on oferien el seu culte als esperits de la natura, i que avui en dia encara es barregen les tradicions animistes amb les creences religioses.









Algunes fotos a http://www.pbase.com/howardbanwell/sukuh
Algunes fotos + a http://www.pbase.com/howardbanwell/cetho

Coordenades GPS (Gunung Lawu) : 7.625°S 111.192°E


divendres, 8 de maig del 2009

Girona temps de Flors 2009

<2009> Quant el bon temps comença a treure el nas a Girona es celebra una de les "festes" més boniques de la ciutat, amb el nom de "Girona Temps de Flors" la ciutat s' engalana d' auténtiques obres d' art creades amb flors, el fet que hi hagi concursos fa que la competéncia sigui molt dura i any rera any s' intenta superar l' edició anterior.

Desde el dia 9 fins al dia 17 de Maig la ciutat s' omple de gent que cridada per l' agradable flaira de les flors descobreix nous racons que encara no coneixia de la ciutat inmortal. A més es una bona excusa per entrar gratuitament a llocs com els banys àrabs, Galligants o el claustre de la catedral entre d' altres.

Peró compte si hi aneu el dissabte o el diumenge fareu llargues cues i haureu de sortejar milers de persones que se us creuaran per el vostre camí, peró entre setmana les aglomeracions no son tan grans, encara que hi ha molta gent que passeja enmig de tanta exhibició artística.

Alguns restaurants també s' uneixen a la festa oferint menús amb flors, així no es difícil matar el cuc de l' estómac amb una amanida amb flors de carbassó o una bona vedella de Girona amb pétals de Rosa, que a més d' aportar olor i color hi aporten un gust característic.

Ja sabeu!, deixeu-vos enamorar de Girona per el temps de flors.


+ info a http://www.tempsdeflors.com/website/

Coordenades GPS: 41°59′4″N 2°49′16″E

dijous, 7 de maig del 2009

Almadiaren eguna, Tradició de la vall del Roncal.

<2009> El passat pont per casualitat vaig anar a parar a un petit i agradable poblet a la vall del Roncal anomenat Burgui, aquell dia el poble estava completament ple de gent ja que s' hi celebrava la "Almadiaren eguna" o el que es mateix "Día de la almaldia".

A Catalunya els coneixem com a Raiers i a Aragó son els "Navateros", es típic que a la primavera es recordin els temps antics en que els rius eren testimonis de les plataformes de fusta que baixaven riu avall per una questó bàsicament logística, construir una "Almaldía" o rai fer-lo baixar per el riu fins arribar a una explotació de fusta i un cop allà desmuntar l' "embarcació" per aprofitar-ne la fusta.

El nom de "Rai" a Catalunya se l' hi atribueix a la velocitat que baixaven les plataformes per el riu, eren veritables raigs, tal com comenten els historiadors de l' época.

La festa a Burgui peró va durar tot el dia després de que baixessin les tres "Almaldías".

Es interessant veure l' idiosincràsia navarra en les festes, les famílies reunides al carrer entorn a una ampolla de sidra i uns "Talos", una sencilla recepta similar a les "Tortillas" de centreamérica.

Els "Talos" s' acompanyen d' un tros de xocolata, xistorra, carnsalada, llom o formatge, peró sense gaires miraments en el moment de farcir ja que el tall de formatge que tenia jo dintre el "Talo" era més gran que el "Talo" en si.

Els "Talos" com tantes coses ha passat de ser un aliment bàsic de pastors a convertir-se durant uns anys en un aliment mal considerat (una cosa que mengen als "caseríos"). Avui en dia peró el "Talo" ha recuperat el prestigi gràcies a la seva popularitat com a element típic del país.

Ja ho sabeu per primavera podeu anar a la Noguera Pallaresa, al Gallego o ... Per disfrutar d' una tradició arrelada com poques.

+ info a http://www.almadiasdenavarra.com/
+ info a http://www.elsraiers.cat/
+ info a http://www.nabateros.com/

Coordenades GPS: 42°43′16″N 1°0′3″O

dimecres, 29 d’abril del 2009

Poi Pet, la lamentable porta del darrera de Cambodja

<2007> De tant en quant el viatger té un experiéncia que ens fa tocar de peus a terra de cop, el cas de la frontera de Poi Pet (Cambodja) i Aranyaprathet (Thailandia) amaga una trista realitat que passa desaparcebuda per molts viatgers que arriven a Cambodja mitjançant el flamant aeroport de Siem Reap.

A la "terra de ningú" que separa els 2 països, en un quilómetre de terra aproximadament, hi ha un contrast del tot i el res, enmig d' opulents hotels i casinos al més pur estil americà ("Las Vegas d' orient") i les seves botigues d' alt standing (Prada, Versace...) hi ha la més absoluta miseria de la gent que creua o viu a la "terra de ningú"... Nens que no tenen més de 5 anys abandonats a la seva sort dormint al terra nus es barregen amb la gent que creua la frontera o la gent que ha viatjat a la "terra de ningú" per gaudir del seu oci, tot es barreja en una mescla d' incredulitat i impoténcia als ulls d' un viatger occidental.

Ja abans de creuar la frontera ens varen avisar "no pareu sota cap concepte, atravesseu el pont que uneix els 2 països i no feu cas el que veieu"... Inhumana i insensible recomanació... I després de travessar el pont i veure el que vaig veure vaig començar a pensar amb la moralitat de la situació del viatger... Em sentia culpable com si fos cómplice de aquella injustícia, culpable per haver travessat el pont sense tenir en compte el que m' envoltava, peró fins a quin punt era jo culpable de aquella situació, i que hi podia fer-hi...

Cambodja, pais de gent meravellosa, de temples fascinants, menjars exótics... Peró també pais de corrupció, de màfies i il.lusions fustrades... País de futur, hipotecat per les seves guerres.

País que sempre et queda gravat a la retina.

Coordenades GPS: 13°42′3″N 102°30′42″E

diumenge, 26 d’abril del 2009

El "Perito Moreno" i l' existència de Déu...


<1996> Corria l' any 1996 i jo per feina estava a Argentina, em vaig escapar 4 dies a la Patagonia desde el Buenos Aires que ja feia 9 mesos que m' acollia amb tota la seva grandesa i petitesa...

Trepitjant les vastes "pampes" patagóniques en una flamant Mercedes Sprinter junt amb un empresari mexicà i un metge malagueny que vivia a San Antonio (Texas) vàrem parar abans d' agafar un pronunciat revolt. El conductor de la furgoneta ens va avisar amb el següent comentari:

"Detrás de esta curva vive un gigante de millones de años"

I va arrancar davant l' expectació del moment... Un cop vàrem completar la curva s' alçava a la llunyania un majestuós conglomerat de gel que ens va impactar a tots quatre, de cop i volta va ser quant el metge "Hispano" va deixar anar "Dios existe"...

Poques vegades unes paraules m' han impactat d' aquella manera, realment era excepcional veure que ens acostàvem a una de les meravelles de la natura, vaig pensar dintre meu que aquella senténcia que va deixar anar aquell home era sublim.

El "Perito Moreno", un dels pocs glaciars que està creixent en el món que ens ha tocat viure impresiona per la calma que trasmet, sembla que no es mogui peró està viu, de tant en tant el gel que trenca ens ho recorda, un gel que té milers d' anys.

Quant vaig tornar de la Patagonia vaig pensar que si hagués més gent que coneixés aquell indret i tingués els mateixos pensaments que vaig tenir jo aquell dia, el món seria molt diferent del que es ara.

Fitxa unesco: http://whc.unesco.org/en/list/145

Coordenades GPS: 50°0′0″S 73°14′57.984″O

dimarts, 21 d’abril del 2009

Lemúria, el perqué del nom del Blog.

<2009> Lemuria es una antiga idea del segle XIX, concretament del 1864, en que varis científics europeus entre ells el geóleg anglés Phillip Sclater buscaven una explicació del perqué hi havia lémurs a l' índia i al sud d' Àfrica, la seva teoria es basava en una mena de Megacontinent que abarcava bona part del que ara coneixem com oceà índic (incloent Nova Zelanda, Austràlia, Indonésia, Sri lanka, Madagascar...).

L' hipótesi es va anar descartant a mesura que la teoria de la deriva dels continents i la tectónica de plaques es van anar desarrollant.

El perqué del nom del meu blog es basa en l' idea romàntica d' un continent que abarcava tantes cultures i bona part del món que coneixem ara, el blog vol donar a conéixer temes de viatges, cultures llunyanes i aquest meravellós món que moltes vegades no apreciem.

No podeu negar que l' idea era una Atlàntida a l' índic, un continent enfonsat, es una idea romàntica que ens ajuda a imaginar racons llunyans que ens atrauen.

Espero que aquest bloc us sigui útil, Benvinguts!