" Navajo Nation ", escenaris de cinema

<2010> El Sud-est d' Utah, el Nord-oest de New Mexico i tot el nord-est d' Arizona alberga la "Navajo Nation", es a dir la nació on viuen els indis de la tribu dels Navajo. Aquesta tribu es la més gran en nombre d' integrants dels USA.

Es una tribu exemplar que el 1991 va reorganitzar el seu goven basant-lo en tres pilars (executiu, legislatiu i judicial), i el qual de forma tenaç i ferma s' han convertit en una referencia  d' autogovern dins els Estats Units.


Amb un idioma en ple procés de recuperació i el qual es respectat i valorat com un bé  cultural  de gran valor i comú dins l' amalgama de races i minories que poblen els USA.  Nosaltres si treiem el tema amb la gent del carrer que no té res a veure amb els indis la resposta es clara, "enriqueix la nostra nació i la fa més forta"...


Un concepte que a Europa (on ens cansem de criticar els "Americans" per retrógrads...) no tindria el mateix valor, ja se sap el que passa amb les cultures minoritàries... I no cal anar gaire lluny ni en el temps ni en l' espai per a comprovar-ho... Ja m' enteneu...

Moltes vegades ens mirem el melic amb satisfacció, peró no només ens hem de mirar el melic, hem de ser analítics i obrir els ulls i veure que alguns conceptes que creiem més que consolidats com es la democràcia, potser no ho estant tan de consolidats... Ja m' enteneu...

Ara la "Navajo Nation", creix amb força sense necessitat de plantejar un futur diferent al camí que ha emprés fa uns anys... Aquesta "jove" nació es sent valorada, té autogovern i està plenament integrada dins els USA. El futur es a les seves mans ja que té competéncia total en la gestió de les seves terres, recursos, beneficis...


Per això si visitem els seus "hot-points"... Ens trobarem amb la sorpresa que el govern dels USA no té res a veure amb preu d' entrades, merchandising... Es a dir si visitem monument valley per exemple tots els "ingresos" i "despeses" son per la "Navajo Nation parks"...


Anem als "hot-points", el primer de tots i més conegut es Monument valley, escenari de mítics westerns com "la diligéncia" o de road movies més modernes com "Thelma and Louise"...

Aixecar-se a la sortida del sol i recórrer el parc solitari... Veient com els indis preparen els mercats d' artesania, comentant com anirà el dia i compartint moments de calma...

A prop de Page hi ha posiblement els llocs més espectaculars de la "Navajo Nation", l' Antelope Canyon i el Horseshoe bend. 


L' Antelope es segurament un dels llocs més espectaculars del planeta

L' Antelope es posiblement un dels llocs més màgics del planeta, Suaument tallats en la pedra arenisca de la regió, en el transcurs de mil lennis incomptables, els canons ranurats són majestuosos i es converteixen en estrets passatges. Les entrades de llum l' hi donen un color  taronja-groc espectacular. 

Page es un exemple d' explotació de recursos per part dels Navajos, a pocs quilómetres hi ha el Lake Powell, a aquest llac s' ha construit una gran "Marina" per varar els iots i embarcacions d' oci. A més disposa d' un restaurant flotant a sobre una plataforma de 27000 metres quadrats que es la mes gran del món del seu tipus, sopar allà es sublim...

Qualsevol visita a Arizona o Utah no seria complerta sense aprendre una mica més dels "Navajo"...


I potser aquest aprenentatge ens serveix per millorar el nostre pais...

Navajo national parks:

http://www.navajonationparks.org

Navajo nation government:

http://www.navajo.org/

Panoramas espectaculars de la "Navajo Nation":

Horseshoe Bend a prop de Page (Arizona):

http://www.panorama360.es/america/usa/HorseShoeBendKrpano/HorseShoeBend_krpano_Grande.html

Antelope Canyon a prop de Page (Arizona):

http://www.panorama360.es/america/usa/AntelopeCanyonKrpano/AntelopeCanyonBase.html

Monument Valley a prop d' Oljato (Arizona amb frontera de Utah):

http://www.panorama360.es/america/usa/MonumentValleyJFPKrpano/MonumentValleyJFP.html
 

Coordenades GPS de Window Rock (Navajo Nation Council Chamber) a Arizona:

35°40′58″N 109°2′54″W

As festas juninas de Minas Gerais. Sant Joan a la Brasilera...

<2001> A vegades ens sembla que tenim l' exclusiva en algunes tradicions i això no es del tot cert...

Peró anem per parts, ahir vàrem celebrar el solstici d' estiu com a ritus pagà i vam celebrar Sant Joan com a ritus cristià... Es una festa considerada nostra, peró al Brasil es una de les festes més esperades ja que marca el màxim clímax d' un mes (el de Juny), el qual està farcit de festes, aquestes festes son les festes junines, el nom prové del més en que es celebren, el mes de Juny...

Les festes junines no es només Sant Joan, sinó que també es Sant Antoni i Sant Pere com a dates importants. Aquí no es celebra tant peró per Sant Pere també hi han revetlles...

A Minas Gerais les festes junines no son tan diferents a les que coneixem, amb fogueres, música, pirotecnia... El motiu de la similitud està clar ja que aquestes festes les varen introduir els portugesos durant la conquesta d' aquestes terres..

Peró si que hi han alguns fets diferencials respecte al que coneixem...  

Un d' ells es la "Quadrilha", aquest terme te el seu origen a una dança francesa molt de moda en el segle XIX, aquesta dança al Brasil es va adaptar a un ambient més rural i es varen barrejar amb balls regionals aconseguint una dança considerada avui en dia com a molt folclórica...

Un altre fet diferencial al Brasil son les creences "semi-esotériques" dels poders dels sants quant es celebren les festes... Moltes creences es barregen aquestes dates, peró potser la més coneguda es la de posar un braçalet vermell i un de blanc al braç de St. Antoni per aconseguir arreplegar parella...

Ja veieu que no tenim l' exclusiva de la nit del foc, peró es que a més aquesta festa està arrelada (i molt)... a altres països com França, Ucraina, països bàltics, escandinàvia, Parts de Gran Bretanya, Portugal, Irlanda, Malta, Itàlia i... i... A alguns llocs de Canadà, Estats Units, Austràlia... I a tot arreu la tradició es manté, igual que es manté un origen pagà que ha evolucionat cap a una festa cristiana.

Per cert a Suécia es festa nacional i es la festa més important del pais...

Una mica de literatura:

Festas Juninas
   Autor: Brandão, Toni
   Editora: Studio Nobel

 Brincadeiras na Festa Junina
   Autor: Oshima, Célia / Martinez, Eliane
   Editora: Paulinas

Un link amb les Bromes (Brincadeiras) de la festa:

http://www.lendorelendogabi.com/datas/datas_brincadeiras_juninas1.htm

Una mica de gastronomia per acompanyar la festa:

http://gastronomiaenegocios.uol.com.br/home/cozinha_gen/ver/106/receitas-para-festa-junina

Coordenades GPS de Belo Horizonte:

19°55′8.88″S 43°56′19.2″W

El misteriós somriure del fantasma... Williams, Highway 66

<2010>

 

Ningú més a la foto té un somriure. Més estrany encara, la dona del fons amb el somriure no es veu reflexada en el mirall...

John Holst, propietari del Red Garter Bed & Bakery ho comenta com un detall  "simpàtic" . La seva foto, penjada de la pared  en un quadre ben gros, acompanya els esmorçars dolços de la seva pastisseria. Mentrestant a ell l' hi agrada interactuar amb els seus hostes explicant  relats de la misteriosa casa, narrant acolorides históries de la regió o bé ajudant a preparar la visita del "Grand Canyon NP"  situat a poc més d' una hora de la bonica població de Williams.

La casa victoriana datada del 1897, va ser construida com a saló i bordell durant l' época daurada d' aquesta població, l' época de les mines d' or i coure, l' época que s ' estava forjant l' América dels nostres dies.

En John comenta que amb més de 100 anys d' experiéncies traumàtiques  a aquesta casa  ( l' época de bordell, l' época en que era un fumador d' opi, assassinats, prostitutes...),  amb tota aquesta història a les espatlles es fàcil explicar la posible existéncia d' "Eve", la fantasma que de tant en quant apareix per l' hotel...

Com que el turisme "paranormal" a els Usa està molt estés hi han varis llibres que ofereixen literatura interessant sobre històries de fantasmes i pobles encantats dels estats units,  alguns títols recomanats podrien ser:

Arizona haunted history by Jill Pascoe

Sleeping with ghosts by debe Branning

haunted Highway, the spirits of route 66 by Ellen Robson,Dianne Halicki i Pam Robson

Deixant de banda l' històric allotjament s' ha de dir que Williams es un auténtic "Hot spot" per una visita al Grand Canyon, el seu allotjament notablement més barat que a dins el parc natural combinat amb que es un poble atravessat per la mítica highway 66 el converteixen en un petit poblet del Farwest molt agradable per passar-hi una estona.

 

Varis "Dinners" per sopar a l' estil BBQ, una antiga taberna clandestina autoanomenada "The world Famous sultana bar" i on es pot pendre una copa amb música en directe, varis motels i botigues ambientades amb l' estética de l' época daurada de la ruta 66 el converteixen en un bon lloc per fer-hi parada i fonda.

Williams també es el punt de sortida del "Grand Canyon railway", un tren "vintage" que en un escénic trajecte et porta fins al  mig del Parc natural del "Grand Canyon", aquest tren ressegueix la mítica línia ferroviària construida a principis de segle.

Si algun dia us perdeu per aquesta part d' Arizona ja sabeu que teniu un repte allà, intentar pujar l' empinada escala del Red Garter coneguda com a "Endurance Cowboy's Test" i un cop a dalt dormir sentint els sorolls i la preséncia d' Eve... Una experiéncia que segurament no oblidareu i que com a nosaltres ens va passar... us encantarà...

+Info i més "Ghost Histories" a Red Garter Bed & Bakery:

http://www.redgarter.com/

+ Info del Grand Canyon Railway:

http://www.thetrain.com/

+ Info (Cambra de Comerç de Williams, Az):

http://www.williamschamber.com/

+ Info del Grand Canyon, NP:

http://www.nps.gov/grca/index.htm

Coordenades GPS (Williams):

35°14′58″N 112°11′24″W

Una nova aventura amb principis.

<2010>

"Bones notícies, la motxilla de G va aparèixer abans d’ahir i per tan hem pogut començar la ruta pel nord de Perú! El taxista que ens ha acompanyat fins l’aeroport, en R, com a bon limeny li agrada molt parlar. Coneixedor del seu país i les seves gents, ens ha explicat un munt de coses sobre el Perú i més concretament Lima".

Amb aquesta literatura ens descriu en "G" i la "M" la seva aventura que portaran a terme durant els propers mesos, si ens hi fixem podríem dir que es un webloc mes de viatges, peró no es ben bé aixi ja que un dels objectius de el "G" i la "M" es de parlar de les iniciatives de desenvolupament sostenible i emprenedoria social que es trobaran per el camí...

Un nou exemple de viatge responsable que haurem d' anar seguint, en aquests moments estan a Ayacucho col.laborant amb l' associació PHES (Progreso humano en solidaridad).

Desde aquí els desitgem molta sort amb aquesta aventura tan apassionant i constructiva que estan portant a terme.

Per molts anys!

+ Info a Sud-amèrica a dos:

http://sam-catala.blogspot.com/

 

Lorraine Motel, un referent a Memphis.

<2000> un fred matí de desembre, al terra un exemplar de l' Usa Today amb la foto de George Bush jr. a la portada, al fons l' skyline de Memphis... Bona part del món esperant l' escrutini definitiu de Florida on el frec a frec demócrata-republicà treia xispes...
Poc ens imaginàvem el que vindria després de la controvertida decisió per sufragi universal... Les torres bessones, la "guerra" d' Iraq, l' ocupació d' Afganistan, Guántanamo... I així fins a la primera presidéncia d' Obama, Un Obama que segur té Memphis i el seu Motel Lorraine com a referent... podríem dir que el nostre cercle particular es tanca...

Visitar el Lorraine motel es clau per entendre la magnitud del fenómen de l' alliberament dels afroamericans, Aquí va ser assasinat Martin Luter King Jr. el matí del 4 Abril de 1968. Desde el 1982 en que el Motel va tancar s' ha instal.lat un impressionant museu anomenat "National civil rights museum" (museu dels drets civils nacionals)... Un museu colpidor on podem trobar respostes a moltes coses que per história no coneixem del tot bé... Es un museu molt didàctic per entendre l' història reivindicativa d' aquesta comunitat als Estats Units, allà enmig de l' història dels afroamericans et sorprén una empatia inesperada al respecte d' una història llunyana i propera alhora.

Els downtowns de les ciutats del centre dels Estats Units tenen un encant entre decadent i solitari, En aquest cas Memphis no es una excepció i conserva aquells centres de la ciutat on abunden oficines i negocis de dia, A la nit peró els negocis baixen la seva activitat deixant els carrers deserts exceptuant el vibrant Beale Street... La cançó trista encarnada per el blues inunda els locals d' una música plena de sentiment.

Una altre de les atraccions es la processó dels ànecs al Peabody Hotel aquests tres carismàtics animalons són puntuals a la seva cita de les 11 i les 5 on van del lobby a la font... Es un espectacle "made in USA" amb una marxa de fons molt curiós de veure.

Aquest històric hotel a la Union Avenue va fer 140 anys el passat 1 de setembre, va ser fundat el 1869... Molta història a les seves espatlles avalen aquest establiment.

Un altre dels punts "Top" de Memphis es Graceland, la residéncia d' Elvis, un auténtic retorn al passat quant travesses les estances on el rei del rock hi havia fet "vida" o no... A fora la tomba on suposadament reposa el cos d' Elvis sempre plena de flors i d' incodicionals nostàlgics que semblen voler donar un darrer adeu al rei.


Peró un dels llocs on els melómans troben un bon motiu per justificar una visita a la ciutat es Sun Records, en contraposició a la capital Nashville on sona country per tots els costats, trobem un Memphis que sona a Rock and roll. La capitalitat del tradicional estat americà sempre que sigui dual segons la música que a un l' hi agrada. A Sun Records es pot tocar el piano de Jerry Lee Lewis, el micro de l' Elvis... I tant altres monstres de la música dels principis de la segona meitat del segle XX...

+ Info a (museu nacional dels drets civils):

http://www.civilrightsmuseum.org/home.htm

+ Info a (Beale Street):

http://www.bealestreet.com/wordpress/

+ Info a (Sun records):

http://www.sunrecords.com/

+ Info a ( Graceland i Elvis Presley):

http://www.elvis.com/

Coordenades GPS (Lorraine Motel Memphis):

35°08′04″N 90°03′27″W / 35.1345°N -90.0576°E

Taquile o un firmament amb milions d' estels

<1999> a gairebé 4000 mts. d' alçada enmig de l' impressionant Titicaca al seu costat peruà... amb una atmósfera impoluta no es difícil veure un cel com poques vegades es pot veure en altres contrades més "urbanitzades"...

Taquile es una excepció de com explotar turísticament una illa, la comunitat "taquileña" es va oposar a la construcció d'un gran resort de luxe a l' illa a canvi de poder gestionar ells mateixos els serveis "turístics"... Malgrat que deixàven de guanyar molts diners, ells creien que la sobreexplotació turística acabaria amb la seva cultura i valors. Ara el temps els dóna la raó i malgrat que cada cop es més difícil mantenir la seva forma de veure la vida ells intenten ser fidels als seus principis.

Taquile no deixa de ser una cooperativa formada per els seus habitants, un cop arribes a la illa l' allotjament no el pots triar ja que tots els recursos es comparteixen, així un cop allà t' asignen una família on t' allotjaran, a l' hora de menjar et toca el restaurant de "guàrdia"... I així amb tots els "serveis" de l' illa.

Si, a vegades semblen principis socialistes... Peró "justos"..., cadascú té la seva opinió...

Un cop arribes al moll amb l' embarcació una munió de nens ens vé a donar la benvinguda amb un ram de "muña" a les seves mans, la "muña" es una planta andina que s' utilitza com a infusió, com a conservant, com a "mata insectes"...

El moment es bonic en veure les cares de felicitat de la canalla, peró no ens enganyem, ells esperen quelcom més...

Després 500 escalons que tallen la respiració, estem a 4000 mts. i l' oxigen no abunda com estem acostumats, la recompensa a tal esforç la trobem a dalt, el llac navegable més alt del món als nostres peus amb les muntanyes nevades de la cordillera andina al seu costat bolivià...

Un cop a dalt es recomanable pasar-hi la nit ja que es la millor manera de veure la seva forma de vida i entrar una mica a les seves costums, la nit sense electricitat (bé algun generador hi ha...), els seus carrers buits sota un cel immaculat i ple d' estrelles, la fresca (o el fred segons com es miri) de la nit, la tranquilitat que et dóna per reflexionar i pensar si el destí et volia allà en aquell moment...

Al matí la màgia encara no s' ha esvait i tan bon punt el sol despunta es recomanable agafar qualsevol camí i veure la vida passar, els homes fent mitja, les dones carregades amb els cantirs d' aigua a l'esquena... Poesia en estat pur, la vida en estat pur...

Al final el codi moral dels inques en que es basa la filosofia de Taquile té tota la raó "Ama suwa, ama llulla, ama qilla" (no robaràs, no mentiràs i no seràs mandrós)...

El destí em va voler allà aquell hivern del 99... El destí em va sorprende de nou...

+ Info a: http://www.taquile.net
+ Info a: http://www.isladetaquile.com.pe/

Coordenades GPS (Taquile): 15° 46′ 38″ S, 69° 41′ 3″ W

Serra Dos Orgaos, Tocar el cel de Rio (II)

<1999> D' hora vàrem començar a caminar pujant el "vale de Bonfim" a Itaipava (Petrópolis), la vegetació era tancada de "Mata Atlántica", la selva propera a l' Atlántic que tenyeix de verd tota la costa brasilera. L' objectiu era arribar a la "Pedra Açu", el segon pic més alt de la serra dos Orgaos amb 2132 mts. d' alçada...

Un cop deixem la mata atlántica i comencem a enfilar-nos cap a la cima arribem a prop de la "Pedra do queijo", crec que no cal traducció..., Allà ens girem i a la nostra espatlla tenim la primera instantània del dia, Una vall perfecta a sota les nostres cames, la verdor de la selva que començàvem a deixar enrera s' escampa en una vall en forma de U espectacular!

Seguim pujant i trobem l' "Ajax", una font que ens serveix per refrescar-nos a la dura pujada, per el camí ens anem creuant amb excursionistes que baixen de la cima i que han gaudit d' una nit plena de llumetes als seus peus, una nit amb la grandiosa Rio a més de 2000 metres per sota... Una nit amb un final genial com es una sortida del sol per sobre el mar de núvols que alhora està a sobre del mar d' aigua que es l' oceà Atlàntic.

Seguim pujant per un camí que a vegades es desdibuixa i es fa difícil de seguir fins a arribar a la carena que ens serveix per tenir el primer contacte visual amb la cima, l' imatge es molt curiosa ja que les pedres que formen la "pedra" semblen un réptil... Són pedres d' un gran tamany (mireu el puntet a l' esquerra de la foto de baix, es una persona!), son pedres col.locades de forma capritxosa i que ens fan pensar... com es pot haver format? Potser un llamp les va esmicolar?


El nom de "Pedra Açu" prové del Tupi-Guaraní i vol dir pedra gran, la pedra més alta té una cordada fixa que serveix per escalar fins al capdamunt, per als que els hi agradi fer ràpel es un bon lloc per fer-ho.


Un cop a dalt i després de menjar vàrem fer una migdiada de luxe amb l' oceà, els núvols i la ciutat sota nostre... Bona vida al cap i a la fi, la recompensa per l' esforç de 4 hores per pujar a la cima... Ens ho mereixíem!


Un cop a baix, ens vàrem acostar al "Paraiso", una cascada on vàrem pendre un merescut bany... Poso punts suspensius perque a la muntanya i en llocs poc frequentats un pot pendre un bany de la forma que més l' hi vé de gust... Em sembla que sobren els comentaris... Va ser la guinda d' un dia en que havíem caminat quasi 8 hores plenes de sensacions.

Vàrem confirmar el perque de la fama d' aquest parc nacional que desde el 1939 està protegit, vàrem confirmar el perqué del que diuen es el millor Trekking del Brasil...

+Info a la Lonely Planet:

http://www.lonelyplanet.com/brazil/the-southeast/parque-nacional-da-serra-dos-orgaos

Coordenades GPS (Itaipava): 22° 30' 18" S 43° 10' 44" O

Serra Dos Orgaos, Tocar el Cel de Rio (I)

<1998> "Si esta sierra estuviese en Estados Unidos, sería cómo Yosemite"...

Va comentar un company quant estàvem pujant els 2263m. de la "Pedra do Sino" ... I si bé no es el mateix la frase està carregada de significat ja que l' espectacularitat de les formacions granítiques recorda en certs moments el parc nord americà.

Per accedir al parc la porta principal està a la ciutat de Teresópolis, desde aquesta entrada es pot accedir a fer la travessia de la serra, que al llarg de 3 dies s' arriva a Petrópolis... Aquest trekking es considerat un dels mes espectaculars i famosos del Brasil , peró alhora es un dels mes perillosos sobretor durant el trajecte que conecta la Pedra do Sino amb la Pedra do Açú.

El nom de la serra té origen europeu, "Serra dos Orgaos" significa "Serra dels orgues" i es diu que aquest nom el van posar els colonitzadors portuguesos ja que les formacions granítiques els hi recordaven els orgues de les catedrals europees...

Teresópolis, es una ciutat en que miris per on miris sempre tens la referéncia del "Dedo de Deus" (dit de deu), un pic de gairebé 1700 metres d' alçada alt i prim que sembla que asenyali el cel... Aquest pic i la resta de la serra es poden contemplar desde el turístic mirador anomenat "Mirante do soberbo". Desde aquí podrem observar els pics amb sugerents noms com "agulha do diabo" (agulla del diable), "Pedra do sino" (pedra de la campana)... etc... etc...

Sempre amb la referéncia de Rio de Janeiro al seus peus, Teresópolis observa a la capital de l' estat encaramada a 872 mts. d' alçada, aquesta ciutat té una llarga história que ja vé implícita amb el seu nom, el seu nom prové del lloc d' estiueig de l' "imperatriz Teresa Cristina". El clima fresc de la ciutat contrastava amb el clima humit i calorós de Rio de Janeiro, això afegit a la seva proximitat a la ciutat carioca el feia, i el fa, un lloc molt atractiu.

Peró per mi la part bonica està a l' altre costat de parc...

To be continued...

+Info a: http://www.icmbio.gov.br/parnaso/

Coordenades GPS (Teresópolis): 22°24′43″S 42°57′57″W

The cloisters, un alé d' aire fresc a NYC.

<2000> Poques coses es poden dir de NovaYork que no es sàpiguen, voltar per els carrers de Manhatann, visitar museus com el Guggenheim o el Moma, relaxar-se a Central Park, Fer un brunch al soho, descobrir barris sencers amb personalitat internacional com Chinatown o Little Italy, anar a veure els Yankees… Són tantes les opcions que passaríem dies i dies i no ens ho acabaríem.

Peró jo em quedo amb una opció que al meu entendre es molt interessant i al mateix moment molt curiosa i que vé a confirmar la dita: “El que no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc…”.

Us imagineu visitar la meitat del claustre del Monestir de Cuixà (monestir al peu del Simbólic Canigó), al bell mig de Harlem, a la riba del Riu Hudson?

Doncs això es el que podem fer si visitem “The cloisters” a Nova York, un museu intégrament dedicat al romànic, allà hi han mostres de romànic català junt amb altres mostres romàniques europees.

Aquest museu creat als principis dels anys 30 del segle passat es un alé d' aire fresc emmig de l' opressió d' una ciutat tan salvatge com es Nova York.

Ara que s' acosta l' estiu, si teniu l' oportunitat de visitar Nova York poseu-vos a l' agenda la posibilitat de passar una vetllada amb sopar inclós al claustre de Trie, un claustre que trobem a prop de Tolosa (Occitània), O si us informeu potser tindreu la sort de viure un concert en una calurosa nit d' estiu.

Si hi aneu, recordeu que l' altre meitat del claustre de Cuixà està al monestir pirinenc... Per tant heu de veure els 2 llocs per poder veure el claustre sencer... Curiós, no?

+Info a http://www.metmuseum.org/cloisters/general_information_spanish

Coordenades GPS (Harlem): 40°51′53″N 73°55′55″W

Mayan inn, Una posada a "Chichi"

<2006> Us haveu plantejat alguna vegada un hotel en que les habitacions no tenen pany?, la majoria segurament no voldreu saber-ne res d' un hotel que no podeu tancar la porta, peró si ets dels que no els hi fa res dormir en un ambient de posada de tota la vida, aquest es el vostre allotjament a la ciutat de Chichicastenango a l' altiplà de Guatemala.

Peró tot està sota control (o almenys així ho venen els de l' hotel), a cada habitació hi ha asignat un "boy-room" el qual vestit amb la típica indumentària dels agricultors colonials espanyols (amb una vestimenta molt acoloria i impactant), guarda la nostra habitació, ens serveix els àpats, ens solventa els dubtes i tràmits de l' hotel... Vaja una mena de majordom a la disposició del client.

La resta de la posada jo la trobo de pel.lícula, amb uns patis exhuberants de flors i plantes, habitacions amb encant i el que es millor sense TV ni wifi ni teléfon, vaja que si no surts de l' habitació estàs aïllat de la resta del món. I a no més d' uns 300 metres del tradicional i "molt " turístic mercat de Chichi (diminutiu de Chichicastenango...).

Algun altre dia publicaré un post d' aquesta ciutat centreamericana, peró no parlaré del mercat ja que aquest només és una porta d' accés a una cultura que barreja les costums cristianes amb les indígenes en un equilibri gairebé perfecte...

La meva crítica a Tripadvisor:
http://www.tripadvisor.es/ShowUserReviews-g292004-d306968-r8502414-Mayan_Inn-Chichicastenango_Western_Highlands.html

Coordenades GPS (Chichicastenango): 14°56′N 91°07′W

El "Perito Moreno" i l' existència de Déu...

<1996> Corria l' any 1996 i jo per feina estava a Argentina, em vaig escapar 4 dies a la Patagonia desde el Buenos Aires que ja feia 9 mesos que m' acollia amb tota la seva grandesa i petitesa...

Trepitjant les vastes "pampes" patagóniques en una flamant Mercedes Sprinter junt amb un empresari mexicà i un metge malagueny que vivia a San Antonio (Texas) vàrem parar abans d' agafar un pronunciat revolt. El conductor de la furgoneta ens va avisar amb el següent comentari:

"Detrás de esta curva vive un gigante de millones de años"

I va arrancar davant l' expectació del moment... Un cop vàrem completar la curva s' alçava a la llunyania un majestuós conglomerat de gel que ens va impactar a tots quatre, de cop i volta va ser quant el metge "Hispano" va deixar anar "Dios existe"...

Poques vegades unes paraules m' han impactat d' aquella manera, realment era excepcional veure que ens acostàvem a una de les meravelles de la natura, vaig pensar dintre meu que aquella senténcia que va deixar anar aquell home era sublim.

El "Perito Moreno", un dels pocs glaciars que està creixent en el món que ens ha tocat viure impresiona per la calma que trasmet, sembla que no es mogui peró està viu, de tant en tant el gel que trenca ens ho recorda, un gel que té milers d' anys.

Quant vaig tornar de la Patagonia vaig pensar que si hagués més gent que coneixés aquell indret i tingués els mateixos pensaments que vaig tenir jo aquell dia, el món seria molt diferent del que es ara.

Fitxa unesco: http://whc.unesco.org/en/list/145

Coordenades GPS: 50°0′0″S 73°14′57.984″O